Absències

                             (...)

                            No hi ha sentiment més trist

                            que mirar eixe espai que omplies i

                            vore’l immensament en solitud

                            Et reclame en cada racó, i en cada

                            minut en que comencen a caure

                            les fulles del parc

                            i em plou a la gola perquè sé

                            que això s’ha acabat

                            Com t’estranye, i t’enyore i et nomene!

                            No em deixaràs mai perquè el dia

                            que això ocórrega

                                                      estaré morta