Tinc urgència que aquest
destemps teu
no siga més que una
penombra
un penya-segat per on
pujar-te i aplegar-te.
I al teu dors escarpat trenquen
les bombolles blaves de
la meua boca
esta soledat urbana,
este pulcre silenci
este armari de rebost de
portes tancades
Nua estic de tardor, nua
em trobe d’espera
Nua. Nua.
(...)
quina meravella d'imatges al poema... :)
ResponEliminaMoltes gràcies Josep, em recomforta saber que t'apleguen d'esta manera els meus versos.
EliminaBesos