Per molt que ho ignores,
estàs cí al sofà blau que mira a la finestra, a la ribera del llit i a la roba
d’estar per casa.
Si estic malalta neix el
calor del teu abraç i el tebi murmuri de les teues paraules.
I quan em trobe com hui, en
aquesta nit de desembre, vull sentir-te perquè si, perquè m’imflames només de
pensar-te, i sols pensé que em mires amb eixos ulls tan tan oberts, i que
apropes les teues mans i amb els dits, m’acarones el coll. I sentir, i que
sengues com se m’enredra la pell de tindre’t al davant.
En aquestes nits de desembre
deuries romandre ací, on se’t reclama tan intensament que els llençols que ara
et guarden no s’atreveixen ni a caure’t al damunt…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada