Retrobades

Les coses inesperades també ocorren. Per molt que tarden i no se'ls espere. I per això, són doblement màgia.

Un carrer qualsevol, d'una ciutat mediterrània, en ple maig i amb una temperatura deliciosa. De sobte, bum! ensopegues amb el muscle d'algú. Gires el rostre i un enorme somriure et travessa l'ànima de banda a banda.

Quins escàlfreds remouen de vegades les retrobades! Efectivament, després d'anys està davant teu. No alcances a disimular el llum que de sobte treuen els teus ulls. Una llarga abraçada. La calidesa de la mateixa. Eixe esperat "estàs fantàstica" i per descomptat, l'amarg café que absolutament es fa necessari i que més que mai, et sap a glòria.

Una llarga conversa. Primer, animada, i després més profunda. Íntima. Trascendental. I l'hora d'acomiadar-se. i amb la promesa arrancada dels llavis, entre d'altres coses, de no tornar a deixar correr el temps.

I aplegues a casa amb eixa sensació absolutament dolça de la retrobada. I la gaudeixes doblement. No, innumerables vegades , perquè per si haguera segut poc tornar a vore aquella cara, damunt, acaba de tancar-te un milió de dubtes. Això que et repeteixes mil vegades però no ets capaç de fer, donar un pas definitiu, posar ordre a les coses. Començar en allò que t'ompli de somnis i deixar allò altre que només mareja; ara si i ara no; està bé o està malament; ho faig per tu ho faig per mi. I així, de sobte, allò que tu ja sabies canvia de perspectiva i es reaferma de manera absoluta. Com mai.

Beneïdes aquestes retrobades.

No tardes molt en tornar a caminar per un carrer qualsevol, d'una ciutat mediterrània, i en ple maig. I molt menys en fer bum! i ensopegar amb el meu muscle!!

No tardes. T'ho demane.