Hi ha poquíssimes sensacions semblants a les del soroll, la intensitat i la
bàrbara força amb la que plou al tròpic. Però allí existeix un indescriptible
fet, sempre per partida doble. A Costa Rica, sempre plou dues vegades. Quan la
immensitat de l’aigua cau a plom i quan ho fan els arbres gegants, les lianes
colgants, i l’enorme vegetació selvàtica, que deixen esvarar cada gota rebuda.
Igual que en una mateixa. Sempre ens plou dues vegades. Quan estàs ferida,
quan la tristesa es fa companya inseparable o quan la soledat estreny més del
que deguera. I més tard, torna a ploure, però esta vegada per depurar culpes, ofegar
sentiments i fer-te brollar de nou.
I aleshores penses que per ací, també tenim sort. Perquè el sol, igualment ix
dues vegades. Primer, et crema com les
flames d’una foguera que necessites apagar però no es deixa. Després, però, torna
el sol com la apreciadíssima caloreta a l’hivern, que et daura el justet la
cara per renovar-li el color.
Estic tranquil·la, ara que sé que allà o ací, sempre plou i ix el sol dues
vegades.