dimecres, 6 de febrer de 2013

A Costa Rica sempre plou dues vegades


Hi ha poquíssimes sensacions semblants a les del soroll, la intensitat i la bàrbara força amb la que plou al tròpic. Però allí existeix un indescriptible fet, sempre per partida doble. A Costa Rica, sempre plou dues vegades. Quan la immensitat de l’aigua cau a plom i quan ho fan els arbres gegants, les lianes colgants, i l’enorme vegetació selvàtica, que deixen esvarar cada gota rebuda.
Igual que en una mateixa. Sempre ens plou dues vegades. Quan estàs ferida, quan la tristesa es fa companya inseparable o quan la soledat estreny més del que deguera. I més tard, torna a ploure, però esta vegada per depurar culpes, ofegar sentiments i fer-te brollar de nou.
I aleshores penses que per ací, també tenim sort. Perquè el sol, igualment ix  dues vegades. Primer, et crema com les flames d’una foguera que necessites apagar però no es deixa. Després, però, torna el sol com la apreciadíssima caloreta a l’hivern, que et daura el justet la cara per renovar-li el color.
Estic tranquil·la, ara que sé que allà o ací, sempre plou i ix el sol dues vegades.