divendres, 31 de maig de 2013

Retrobades

Les coses inesperades també ocorren. Per molt que tarden i no se'ls espere. I per això, són doblement màgia.
Un carrer qualsevol, d'una ciutat mediterrània, en ple maig i amb una temperatura deliciosa. De sobte, bum! ensopegues amb el muscle d'algú. Gires el rostre i un enorme somriure et travessa l'ànima de banda a banda.
Quins escàlfreds remouen de vegades les retrobades! Efectivament, després d'anys està davant teu. No alcances a disimular el llum que de sobte treuen els teus ulls. Una llarga abraçada. La calidesa de la mateixa. Eixe esperat "estàs fantàstica" i per descomptat, l'amarg café que absolutament es fa necessari i que més que mai, et sap a glòria.
Una llarga conversa. Primer, animada, i després més profunda. Íntima. Trascendental. I l'hora d'acomiadar-se. i amb la promesa arrancada dels llavis, entre d'altres coses, de no tornar a deixar correr el temps.
I aplegues a casa amb eixa sensació absolutament dolça de la retrobada. I la gaudeixes doblement. No, innumerables vegades , perquè per si haguera segut poc tornar a vore aquella cara, damunt, acaba de tancar-te un milió de dubtes. Això que et repeteixes mil vegades però no ets capaç de fer, donar un pas definitiu, posar ordre a les coses. Començar en allò que t'ompli de somnis i deixar allò altre que només mareja; ara si i ara no; està bé o està malament; ho faig per tu ho faig per mi. I així, de sobte, allò que tu ja sabies canvia de perspectiva i es reaferma de manera absoluta. Com mai.
Beneïdes aquestes retrobades.
No tardes molt en tornar a caminar per un carrer qualsevol, d'una ciutat mediterrània, i en ple maig. I molt menys en fer bum! i ensopegar amb el meu muscle!!
No tardes. T'ho demane.

divendres, 17 de maig de 2013

Cruixits!!!


Una ciutat sempre es veu sota mirades distintes. Però de sobte te n’adones que quatre dies son molts, o molt pocs, per respirar Barcelona.
De sobte, t’atures i ho penses. M’agrada. Me la faig a glops en cada estada. I els retens a la boca, a la llengua, a la gola… i aleshores els engolisc saborosament.
Hi ha els de la Barcelona monumental, senyorial, enorme. La de Gaudí i la Sagrada Família, i el Parc Güell; la de la Catedral de Santa Eulàlia o la Seu, que et dóna la benvinguda al Gòtic; la de les Rambles, la Pedrera, la casa Batlló o la deliciosa Santa Maria de la Mar, al barri de la Ribera.
Però hi ha altra Barcelona,  igual d’aromàtica als sabors. La dels racons on amagar un bes, o soterrar-lo; la de les placetes on la cervesa és or pur, o història viva i literària; la dels bars sofisticats, europeus i americans, o la dels bars de barri, deliciosament amagats.
I en la Terreta estàs com a casa, i al Frederic Marès et perpetues amb un café. Al Lexington comences el declivi i al Joséphine devores amb la mirada, o et deixes morir. Al Costa brava viatges amb la paraula i al Sarrieto la companyia és un plaer. I a la Martinera, definitivament, l’orgull et venç, et convenç i et fa caure estrepitosament.
I el Mandri, i el basc, i el del Tano, i el del Monkey… i això és Barcelona. Una ciutat on quatre dies són absolutament pocs per respirar-la, o en són molts per a un somni fràgil. En són pocs pels sospirs que alça i molts per tenir memòria selectiva i oblidar alguna nit…
Barcelona és així… un cruixit! Al que pense tornar... i ahí ho deixe, sense més.

dimecres, 8 de maig de 2013