divendres, 25 d’octubre de 2013

Bocados sabrosos III

Ahir vesprada vaig estar a la Llibreria Argot de Castelló, en la presentació del llibre Bocados sabrosos III, que inclou un microrrelat d'esta servidora i que està editat per ACEN. Els benificis íntegres van destinats a l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer i altres demències, així que no dubteu en col·laborar. Tan sols són 12 eurets!! POdeu demanar-lo mitjançant acencs@acencs.org o www.argot.es

             

dijous, 17 d’octubre de 2013

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Pròxima presentació

Aquest divendres, 18 d'octubre, estaré presentant el poemari a la Llibreria Odisseu de Picassent, a les 19:30h, acte organitzat per l'Associació d'Amics de Cristòfor Aguado de la mateixa localitat.


Quadern. El País

Estic flipant... Que el diari El País, recomane el teu poemari i li fa'a la valoració que li ha fet, asi, sin mas... per a mi és immens... No m'ho puc creure... Desborde felicitat....


http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/10/08/quadern/1381253782_123275.html

dimarts, 1 d’octubre de 2013

UN PASSET MÉS...

Feliç dia a totes i tots! El meu ho és!

Acaben de comunicar-me que el microrrelat que envií al concurs d'ACEN, l'Associació d'Escriptors Novels de Castelló no ha guanyat, però ha segut seleccionat per a formar part del llibre que s'editarà pròximament i que es dirà Bocados sabrosos III, i que es presentarà el pròxim 24 d'octubre a la llibreria Argot de Castelló

Els beneficis d'este llibre aniran íntegres a A.F.A., Associació de familiars de malalts d'Alzheimer, i podrà adquirir-se a partir del pròxim dia 24 a la mencionada llibreria o a través del correu electrònic: acencs@acencs.org  El meu microrrelat estarà editat dintre d'aquest llibre i porta per títol (In)Certeza.

dimarts, 10 de setembre de 2013

A Marcos M. In memoriam


No sé per què però em temia que aquest setembre venien mal donades, encara que ni de prop tan fotudes. Tan amargues com la de hui.

Marcos, amic, company, com trobaré a faltar el teu somriure, el teu abraç càlid quan s'encontràvem, la teua veu dolça amb eixe accent tan alcoià que et caracteritzava.

Tu saps ben bé que eres una persona gran, immensa, de les que no es reemplacen, de les que deixen petjades tan imborrables com els teus ulls desperts...

Recordes Càceres? Recordes l'autobús tornant ja de matinada del recinte de la fira? Va ser tan genial que sembla no hagués passat el temps...

I saps què? No puc parar de maleir el café que teníem pendent i no hem fet. Però això només em garanteix una cosa. Que hi ha, al menys, una altra vida. Ha d'haver-la. Perquè no m'agrada deixar coses pendents. I a tu, tampoc. Així que, espéram per allà on estigues, perquè només hi ha una cosa que em ve més de gust que fer eixe café. Tornar a escoltar la teua veu.

Que tingues bona travessia company. La que deixes ací no ha pogut ser més increïble. Com eres tu.

T'estime Marcos. I t'estimaré allà on sigues.

                         

dilluns, 9 de setembre de 2013

Setembres


Els setembres solen ser punyeters. Acaben les festes dels poblets (d’ací i de la rodalia), s’inicia el curs escolar, el dia acurta i i es visualitzen els nous propòsits.
I jo mentre, espere desesperada que ploga, que caiga la pluja per contemplar-la des de la finestra del meu menjador, i que ocòrrega alguna cosa que no m’assabente que la tardor és imminent.

Sobre tot si eixa tardor és capaç d’infectar-te l’ànima.


divendres, 14 de juny de 2013

Bullici

Les manetes indicaven l’hora i el pas ferroviari entre muntanyes, la fi del trajecte. Agafí la maleta i em disposí a marxar cap aquells edificis de vidre obscur, quallats.
Esta vegada era diferent. Esperava un dia de final de setmana emocionant, a aquell lloc petit i que acollia amb calor. I uns dies inicials que, a jutjar per les paraules que havien aplegat dies abans, no s’esbrinava massa prometedor malgrat el meu humor havia canviat. Positiu, amable, distret.
Podia respirar aquella ciutat amb un sentit diferent. Els carrers em semblaven familiars, els bars un amagatall. Tu eres pura intensitat i jo, ho mirava tot distint.
I entre sol i cafè es verbalitzaven per vegada primera les carícies d’uns ulls. I els dubtes que mai resoldré. I a l’hora en que el vespre riu, ens trobàvem de nou, amb les formigues a l’estómac i els tremolosos gestos primers.
Un refugi i copes amb gel, i tènues llums que emmarcaven les nostres ombres, malgrat no aconseguies viatjar del tot, i verbs dolços dels llavis que crec veritat.
I de sobte, la màgia entre cristalls. Les mans tremoloses i enceses, i la boca per mossegar, mossegar-se, murmurar, murmurar-se... i tornar a tremolar... malgrat l’absència de l’últim esclat. Encís igual.

Tinc avidesa per retornar al seu cel blau i al bullici matiner. Als carrers estrets, a les altes faroles i a tu, als teus indrets més amagats. 

diumenge, 2 de juny de 2013

Aún no te has ido y yo ya quiero que vuelvas

Ayer el control de las emociones brilló por su asencia. De mis emociones.

Con pasos rápidos, nerviosos, descendimos por la José Iturbi hasta la cuarta fila. El escenario a tan solo cuatro pasos. Se deslizan las primeras notas y el ritmo de las palpitaciones tiembla encarecidamente. Los ojos se mueven rápido intentando adivinar el eterno segundo que tardará en salir a escena. Y ahí está.

Su voz tarda a penas lo que una respiración profunda en acontecer, y llena el Palau con una calidez propia de la leña que arde ante la immensidad de dos cuerpos atados de cintura. Sus manos se mueven en un intento de empujar un soplo de caricias invisibles hacia las cientos de miradas que retienen sus gestos en las pupilas, que se dejan acariciar por el sonido de su garganta, que se empapan de sus letras como empapan los finísimos hilos de lluvia de la primavera.

Y así, sintiéndonos tan frágiles ante la imponente múscia que la define llegó el momento del silencio y de tragar saliva para que las lágrimas no resvalasen sin control. Cuidadamente esconde el micro entre sus dedos y a pleno pulmón recuerda:"me gustó ser parte de tu vida, me gustó ser dueña de tus noches (...) pero se me fue el amor, se me consumió (...)" y entonces, tus pensamientos desfallecen, se entumecen tus piernas y tus manos aprietan fuerte contra la silla... Semejante sensación debería ser asignatura obligada para los que nunca la han sentido... No hay más calificativos. Sencillamente, la emoción se escapó por todas partes y lo envolvió todo.

Y a esas alturas ya no hay vuelta atrás. Sabes que te esconderás en sus letras cada noche; que soñarás despacio y lento en su música. Que saldrás a su encuentro cada vez que vuelva.

@vanesamartin_ Regresa siempre que puedas...estaremos aquí, quédate tranquila.



divendres, 31 de maig de 2013

Retrobades

Les coses inesperades també ocorren. Per molt que tarden i no se'ls espere. I per això, són doblement màgia.
Un carrer qualsevol, d'una ciutat mediterrània, en ple maig i amb una temperatura deliciosa. De sobte, bum! ensopegues amb el muscle d'algú. Gires el rostre i un enorme somriure et travessa l'ànima de banda a banda.
Quins escàlfreds remouen de vegades les retrobades! Efectivament, després d'anys està davant teu. No alcances a disimular el llum que de sobte treuen els teus ulls. Una llarga abraçada. La calidesa de la mateixa. Eixe esperat "estàs fantàstica" i per descomptat, l'amarg café que absolutament es fa necessari i que més que mai, et sap a glòria.
Una llarga conversa. Primer, animada, i després més profunda. Íntima. Trascendental. I l'hora d'acomiadar-se. i amb la promesa arrancada dels llavis, entre d'altres coses, de no tornar a deixar correr el temps.
I aplegues a casa amb eixa sensació absolutament dolça de la retrobada. I la gaudeixes doblement. No, innumerables vegades , perquè per si haguera segut poc tornar a vore aquella cara, damunt, acaba de tancar-te un milió de dubtes. Això que et repeteixes mil vegades però no ets capaç de fer, donar un pas definitiu, posar ordre a les coses. Començar en allò que t'ompli de somnis i deixar allò altre que només mareja; ara si i ara no; està bé o està malament; ho faig per tu ho faig per mi. I així, de sobte, allò que tu ja sabies canvia de perspectiva i es reaferma de manera absoluta. Com mai.
Beneïdes aquestes retrobades.
No tardes molt en tornar a caminar per un carrer qualsevol, d'una ciutat mediterrània, i en ple maig. I molt menys en fer bum! i ensopegar amb el meu muscle!!
No tardes. T'ho demane.

divendres, 17 de maig de 2013

Cruixits!!!


Una ciutat sempre es veu sota mirades distintes. Però de sobte te n’adones que quatre dies son molts, o molt pocs, per respirar Barcelona.
De sobte, t’atures i ho penses. M’agrada. Me la faig a glops en cada estada. I els retens a la boca, a la llengua, a la gola… i aleshores els engolisc saborosament.
Hi ha els de la Barcelona monumental, senyorial, enorme. La de Gaudí i la Sagrada Família, i el Parc Güell; la de la Catedral de Santa Eulàlia o la Seu, que et dóna la benvinguda al Gòtic; la de les Rambles, la Pedrera, la casa Batlló o la deliciosa Santa Maria de la Mar, al barri de la Ribera.
Però hi ha altra Barcelona,  igual d’aromàtica als sabors. La dels racons on amagar un bes, o soterrar-lo; la de les placetes on la cervesa és or pur, o història viva i literària; la dels bars sofisticats, europeus i americans, o la dels bars de barri, deliciosament amagats.
I en la Terreta estàs com a casa, i al Frederic Marès et perpetues amb un café. Al Lexington comences el declivi i al Joséphine devores amb la mirada, o et deixes morir. Al Costa brava viatges amb la paraula i al Sarrieto la companyia és un plaer. I a la Martinera, definitivament, l’orgull et venç, et convenç i et fa caure estrepitosament.
I el Mandri, i el basc, i el del Tano, i el del Monkey… i això és Barcelona. Una ciutat on quatre dies són absolutament pocs per respirar-la, o en són molts per a un somni fràgil. En són pocs pels sospirs que alça i molts per tenir memòria selectiva i oblidar alguna nit…
Barcelona és així… un cruixit! Al que pense tornar... i ahí ho deixe, sense més.

dimecres, 8 de maig de 2013

dimecres, 6 de febrer de 2013

A Costa Rica sempre plou dues vegades


Hi ha poquíssimes sensacions semblants a les del soroll, la intensitat i la bàrbara força amb la que plou al tròpic. Però allí existeix un indescriptible fet, sempre per partida doble. A Costa Rica, sempre plou dues vegades. Quan la immensitat de l’aigua cau a plom i quan ho fan els arbres gegants, les lianes colgants, i l’enorme vegetació selvàtica, que deixen esvarar cada gota rebuda.
Igual que en una mateixa. Sempre ens plou dues vegades. Quan estàs ferida, quan la tristesa es fa companya inseparable o quan la soledat estreny més del que deguera. I més tard, torna a ploure, però esta vegada per depurar culpes, ofegar sentiments i fer-te brollar de nou.
I aleshores penses que per ací, també tenim sort. Perquè el sol, igualment ix  dues vegades. Primer, et crema com les flames d’una foguera que necessites apagar però no es deixa. Després, però, torna el sol com la apreciadíssima caloreta a l’hivern, que et daura el justet la cara per renovar-li el color.
Estic tranquil·la, ara que sé que allà o ací, sempre plou i ix el sol dues vegades.



dimarts, 8 de gener de 2013

Faltes


Mai m’han faltat tant, les paraules. Ara que no les tinc, les sospese, les mire, les escolte a la matinada. I com el xiulet que ix de la cassola, s’evaporen, com els dies quan les tenia. Era fàcil mentre tenia les paraules. De la veu sortia el ramal pel que te les feia aplegar. I ja no hi son. Les paraules.
Si et pregunten alguna vegada, digues que no tornaràs a fer-me-les silenciar. Perquè de vegades, són l’única cosa que resta, que roman, que segueix en peu després de la sacsada.
Quin enyor de les paraules! Ara que no les dic, ni les raone, ni em pertanyen…


dilluns, 7 de gener de 2013