A Costa Rica sempre plou dues vegades

Hi ha poquíssimes sensacions semblants a les del soroll, la intensitat i la bàrbara força amb la que plou al tròpic. Però allí existeix un indescriptible fet, sempre per partida doble. A Costa Rica, sempre plou dues vegades. Quan la immensitat de l’aigua cau a plom i quan ho fan els arbres gegants, les lianes colgants, i l’enorme vegetació selvàtica, que deixen esvarar cada gota rebuda.

Igual que en una mateixa. Sempre ens plou dues vegades. Quan estàs ferida, quan la tristesa es fa companya inseparable o quan la soledat estreny més del que deguera. I més tard, torna a ploure, però esta vegada per depurar culpes, ofegar sentiments i fer-te brollar de nou.

I aleshores penses que per ací, també tenim sort. Perquè el sol, igualment ix  dues vegades. Primer, et crema com les flames d’una foguera que necessites apagar però no es deixa. Després, però, torna el sol com la apreciadíssima caloreta a l’hivern, que et daura el justet la cara per renovar-li el color.

Estic tranquil·la, ara que sé que allà o ací, sempre plou i ix el sol dues vegades.

Faltes

Mai m’han faltat tant, les paraules. Ara que no les tinc, les sospese, les mire, les escolte a la matinada. I com el xiulet que ix de la cassola, s’evaporen, com els dies quan les tenia. Era fàcil mentre tenia les paraules. De la veu sortia el ramal pel que te les feia aplegar. I ja no hi son. Les paraules.

Si et pregunten alguna vegada, digues que no tornaràs a fer-me-les silenciar. Perquè de vegades, són l’única cosa que resta, que roman, que segueix en peu després de la sacsada.

Quin enyor de les paraules! Ara que no les dic, ni les raone, ni em pertanyen…

Feliç any!!

Feliç 2013 i esperem que vnga carregadet de somnis que puguem complir!!!

FELIÇ DIA DE NADAL!!

Desembre

Per molt que ho ignores, estàs cí al sofà blau que mira a la finestra, a la ribera del llit i a la roba d’estar per casa.

Si estic malalta neix el calor del teu abraç i el tebi murmuri de les teues paraules.

I quan em trobe com hui, en aquesta nit de desembre, vull sentir-te perquè si, perquè m’imflames només de pensar-te, i sols pensé que em mires amb eixos ulls tan tan oberts, i que apropes les teues mans i amb els dits, m’acarones el coll. I sentir, i que sengues com se m’enredra la pell de tindre’t al davant.

En aquestes nits de desembre deuries romandre ací, on se’t reclama tan intensament que els llençols que ara et guarden no s’atreveixen ni a caure’t al damunt…

Amigues i amics, l'any nou encara no ha aplegat i jo ja he complit el meu desitg. Des d'ací faig públic que en entrar l'any mou, publicaré llibre a l'editorial Germania. És un poemari en la nostra llengua, en valencià. espere gaudir de tot el vostre suport i quan estiga llest, m'acompanyeu en la seua presentació. Estic feliç!

                                

Passions ferroviàries

Les passions apleguen en tren. Les passions imaginades, desitjades, prohibides. I com un torrent de ganes, arrosseguen tot al seu pas. I t’omplin de vida, i et besen als llavis i t’acaronen suaument les parpelles. I així aplegares tu.

I em despertares de la llarga letargia en que vaig dormir anys, i et mengí cada paraula que pronunciares, i m’entelares les nits i et suí i em suares... i després, quan es posà a ploure, et vaig imprimir a les meues pupil·les per no vore’t emprendre camí de nou.

I hui, em romans com una serigrafia; al coll, a la boca, als braços, a les cames... amb només tres paraules. Amar, amor, amants.

Doncs això, segellem el pacte. Tu i jo, amants per a tota la vida.