dimarts, 10 de setembre de 2013

A Marcos M. In memoriam


No sé per què però em temia que aquest setembre venien mal donades, encara que ni de prop tan fotudes. Tan amargues com la de hui.

Marcos, amic, company, com trobaré a faltar el teu somriure, el teu abraç càlid quan s'encontràvem, la teua veu dolça amb eixe accent tan alcoià que et caracteritzava.

Tu saps ben bé que eres una persona gran, immensa, de les que no es reemplacen, de les que deixen petjades tan imborrables com els teus ulls desperts...

Recordes Càceres? Recordes l'autobús tornant ja de matinada del recinte de la fira? Va ser tan genial que sembla no hagués passat el temps...

I saps què? No puc parar de maleir el café que teníem pendent i no hem fet. Però això només em garanteix una cosa. Que hi ha, al menys, una altra vida. Ha d'haver-la. Perquè no m'agrada deixar coses pendents. I a tu, tampoc. Així que, espéram per allà on estigues, perquè només hi ha una cosa que em ve més de gust que fer eixe café. Tornar a escoltar la teua veu.

Que tingues bona travessia company. La que deixes ací no ha pogut ser més increïble. Com eres tu.

T'estime Marcos. I t'estimaré allà on sigues.

                         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada