divendres, 14 de juny de 2013

Bullici

Les manetes indicaven l’hora i el pas ferroviari entre muntanyes, la fi del trajecte. Agafí la maleta i em disposí a marxar cap aquells edificis de vidre obscur, quallats.
Esta vegada era diferent. Esperava un dia de final de setmana emocionant, a aquell lloc petit i que acollia amb calor. I uns dies inicials que, a jutjar per les paraules que havien aplegat dies abans, no s’esbrinava massa prometedor malgrat el meu humor havia canviat. Positiu, amable, distret.
Podia respirar aquella ciutat amb un sentit diferent. Els carrers em semblaven familiars, els bars un amagatall. Tu eres pura intensitat i jo, ho mirava tot distint.
I entre sol i cafè es verbalitzaven per vegada primera les carícies d’uns ulls. I els dubtes que mai resoldré. I a l’hora en que el vespre riu, ens trobàvem de nou, amb les formigues a l’estómac i els tremolosos gestos primers.
Un refugi i copes amb gel, i tènues llums que emmarcaven les nostres ombres, malgrat no aconseguies viatjar del tot, i verbs dolços dels llavis que crec veritat.
I de sobte, la màgia entre cristalls. Les mans tremoloses i enceses, i la boca per mossegar, mossegar-se, murmurar, murmurar-se... i tornar a tremolar... malgrat l’absència de l’últim esclat. Encís igual.

Tinc avidesa per retornar al seu cel blau i al bullici matiner. Als carrers estrets, a les altes faroles i a tu, als teus indrets més amagats. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada