Una ciutat sempre es veu sota mirades distintes. Però de sobte te n’adones
que quatre dies son molts, o molt pocs, per respirar Barcelona.
De sobte, t’atures i ho penses. M’agrada. Me la faig a glops en cada
estada. I els retens a la boca, a la llengua, a la gola… i aleshores els engolisc
saborosament.
Hi ha els de la Barcelona monumental, senyorial, enorme. La de Gaudí i la
Sagrada Família, i el Parc Güell; la de la Catedral de Santa Eulàlia o la Seu, que
et dóna la benvinguda al Gòtic; la de les Rambles, la Pedrera, la casa Batlló o
la deliciosa Santa Maria de la Mar, al barri de la Ribera.
Però hi ha altra Barcelona, igual
d’aromàtica als sabors. La dels racons on amagar un bes, o soterrar-lo; la de
les placetes on la cervesa és or pur, o història viva i literària; la dels bars
sofisticats, europeus i americans, o la dels bars de barri, deliciosament
amagats.
I en la Terreta estàs com a casa, i al Frederic Marès et perpetues amb un
café. Al Lexington comences el declivi i al Joséphine devores amb la mirada, o
et deixes morir. Al Costa brava viatges amb la paraula i al Sarrieto la companyia
és un plaer. I a la Martinera, definitivament, l’orgull et venç, et convenç i
et fa caure estrepitosament.
I el Mandri, i el basc, i el del Tano, i el del Monkey… i això és
Barcelona. Una ciutat on quatre dies són absolutament pocs per respirar-la, o
en són molts per a un somni fràgil. En són pocs pels sospirs que alça i molts
per tenir memòria selectiva i oblidar alguna nit…
Barcelona és així… un cruixit! Al que pense tornar... i ahí ho deixe, sense
més.
