Pròxima presentació

Aquest divendres, 18 d'octubre, estaré presentant el poemari a la Llibreria Odisseu de Picassent, a les 19:30h, acte organitzat per l'Associació d'Amics de Cristòfor Aguado de la mateixa localitat.

Quadern. El País

Estic flipant... Que el diari El País, recomane el teu poemari i li fa'a la valoració que li ha fet, asi, sin mas... per a mi és immens... No m'ho puc creure... Desborde felicitat....


http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/10/08/quadern/1381253782_123275.html

UN PASSET MÉS...

Feliç dia a totes i tots! El meu ho és!

Acaben de comunicar-me que el microrrelat que envií al concurs d'ACEN, l'Associació d'Escriptors Novels de Castelló no ha guanyat, però ha segut seleccionat per a formar part del llibre que s'editarà pròximament i que es dirà Bocados sabrosos III, i que es presentarà el pròxim 24 d'octubre a la llibreria Argot de Castelló

Els beneficis d'este llibre aniran íntegres a A.F.A., Associació de familiars de malalts d'Alzheimer, i podrà adquirir-se a partir del pròxim dia 24 a la mencionada llibreria o a través del correu electrònic: acencs@acencs.org  El meu microrrelat estarà editat dintre d'aquest llibre i porta per títol (In)Certeza.

A Marcos M. In memoriam

No sé per què però em temia que aquest setembre venien mal donades, encara que ni de prop tan fotudes. Tan amargues com la de hui.

Marcos, amic, company, com trobaré a faltar el teu somriure, el teu abraç càlid quan s'encontràvem, la teua veu dolça amb eixe accent tan alcoià que et caracteritzava.

Tu saps ben bé que eres una persona gran, immensa, de les que no es reemplacen, de les que deixen petjades tan imborrables com els teus ulls desperts...

Recordes Càceres? Recordes l'autobús tornant ja de matinada del recinte de la fira? Va ser tan genial que sembla no hagués passat el temps...

I saps què? No puc parar de maleir el café que teníem pendent i no hem fet. Però això només em garanteix una cosa. Que hi ha, al menys, una altra vida. Ha d'haver-la. Perquè no m'agrada deixar coses pendents. I a tu, tampoc. Així que, espéram per allà on estigues, perquè només hi ha una cosa que em ve més de gust que fer eixe café. Tornar a escoltar la teua veu.

Que tingues bona travessia company. La que deixes ací no ha pogut ser més increïble. Com eres tu.

T'estime Marcos. I t'estimaré allà on sigues.

                         

Setembres

Els setembres solen ser punyeters. Acaben les festes dels poblets (d’ací i de la rodalia), s’inicia el curs escolar, el dia acurta i i es visualitzen els nous propòsits.

I jo mentre, espere desesperada que ploga, que caiga la pluja per contemplar-la des de la finestra del meu menjador, i que ocòrrega alguna cosa que no m’assabente que la tardor és imminent.

Sobre tot si eixa tardor és capaç d’infectar-te l’ànima.

Bullici

Les manetes indicaven l’hora i el pas ferroviari entre muntanyes, la fi del trajecte. Agafí la maleta i em disposí a marxar cap aquells edificis de vidre obscur, quallats.

Esta vegada era diferent. Esperava un dia de final de setmana emocionant, a aquell lloc petit i que acollia amb calor. I uns dies inicials que, a jutjar per les paraules que havien aplegat dies abans, no s’esbrinava massa prometedor malgrat el meu humor havia canviat. Positiu, amable, distret.

Podia respirar aquella ciutat amb un sentit diferent. Els carrers em semblaven familiars, els bars un amagatall. Tu eres pura intensitat i jo, ho mirava tot distint.

I entre sol i cafè es verbalitzaven per vegada primera les carícies d’uns ulls. I els dubtes que mai resoldré. I a l’hora en que el vespre riu, ens trobàvem de nou, amb les formigues a l’estómac i els tremolosos gestos primers.

Un refugi i copes amb gel, i tènues llums que emmarcaven les nostres ombres, malgrat no aconseguies viatjar del tot, i verbs dolços dels llavis que crec veritat.

I de sobte, la màgia entre cristalls. Les mans tremoloses i enceses, i la boca per mossegar, mossegar-se, murmurar, murmurar-se... i tornar a tremolar... malgrat l’absència de l’últim esclat. Encís igual.

Tinc avidesa per retornar al seu cel blau i al bullici matiner. Als carrers estrets, a les altes faroles i a tu, als teus indrets més amagats. 

Aún no te has ido y yo ya quiero que vuelvas

Ayer el control de las emociones brilló por su asencia. De mis emociones.

Con pasos rápidos, nerviosos, descendimos por la José Iturbi hasta la cuarta fila. El escenario a tan solo cuatro pasos. Se deslizan las primeras notas y el ritmo de las palpitaciones tiembla encarecidamente. Los ojos se mueven rápido intentando adivinar el eterno segundo que tardará en salir a escena. Y ahí está.

Su voz tarda a penas lo que una respiración profunda en acontecer, y llena el Palau con una calidez propia de la leña que arde ante la immensidad de dos cuerpos atados de cintura. Sus manos se mueven en un intento de empujar un soplo de caricias invisibles hacia las cientos de miradas que retienen sus gestos en las pupilas, que se dejan acariciar por el sonido de su garganta, que se empapan de sus letras como empapan los finísimos hilos de lluvia de la primavera.

Y así, sintiéndonos tan frágiles ante la imponente múscia que la define llegó el momento del silencio y de tragar saliva para que las lágrimas no resvalasen sin control. Cuidadamente esconde el micro entre sus dedos y a pleno pulmón recuerda:"me gustó ser parte de tu vida, me gustó ser dueña de tus noches (...) pero se me fue el amor, se me consumió (...)" y entonces, tus pensamientos desfallecen, se entumecen tus piernas y tus manos aprietan fuerte contra la silla... Semejante sensación debería ser asignatura obligada para los que nunca la han sentido... No hay más calificativos. Sencillamente, la emoción se escapó por todas partes y lo envolvió todo.

Y a esas alturas ya no hay vuelta atrás. Sabes que te esconderás en sus letras cada noche; que soñarás despacio y lento en su música. Que saldrás a su encuentro cada vez que vuelva.

@vanesamartin_ Regresa siempre que puedas...estaremos aquí, quédate tranquila.